divendres, 23 de gener de 2009

Gènesi - Capítol IV: Universitat

- I es pot saber què hi anem a fer en una universitat?

- Perdona, què HI vas a fer.

Vincent havia deixat a Jane a la porta de la universitat de Radó, un complexe de gratacels propers al centre de la ciutat. Aquella era una de les més importants del planeta, allà joves promeses estudiaven les més altes disciplines, aquelles que no s'ensenyaven enlloc més – els instituts ja s'encarregaven d'ensenyar l'equivalent a les universitats d'altres planetes – i que farien als petits curians grans projectes de magnats en les seves precioses mines. Jane odiava aquella gent, es creien de tot per tenir accés a una mísera mina, mentre es perdien tota l'emoció de la vida.

Però ells duien el planeta, ells decidien el govern – un cop tenies una mina, poc mèrit tenia aconseguir un televot – i en el govern. I Jane es veia obligada a treballar per ells. I Jane es veia obligada a demanar ajuda a un d'ells. En fi.



El despatx 2657 no es trobava al 2n pis. Ni al vint-i-sisè. Jane començava a sentir-se com si li fessin una broma força pesada, ja que quan ella creia que era al pis 26 els despatxos començaven tots per 32XX, mentre que als dos primers seguien l'ordre normal (01XX al primer i 02XX al segon), desprès de vaixar 6 pisos es trobà davant d'un 2405, i se'n cansà. Agafà un estudiant atrafegat per el braç i li preguntà de que anava l'edifici.

El jove amb prou feines li mirà als ulls, ella tenia un parell d'anys més que ell i això semblava intimidar-lo. Ell li explicava que aquell edifici havia agafat una numeració molt més eficient que la tradicional, del 0 fins al 9, havia agafat una numeració octal, on desprès del 7 anava el 10, i segurament allò era el que la havia desorientat. Tot i que li assegurà que el despatx era dos pisos per sobre on es trobaven, Jane decidí demanar-li que l'acompanyés. Per alguna estranya raó li feia força gràcia aquell jove i, ni que fos per riure-se'n en silenci, volia tenir-lo al costat una estona més.

El seguí per uns quants passadissos força concorreguts, mentre intentava treure-li alguna informació. El noi li treia ben bé un pam, i ella ja era alta. Duia un intent de cabell llarg, tot i que amb prou feines li arribava fins a les espatlles. Feia temps que Jane no veia un cabell d'un negre tan intens, la mateixa intensitat que li veia en els ulls quan semblava que es centrava, però per alguna raó aquell efecte era com a molt passatger. Finalment arribaren al despatx 2657, i allà s'hagueren d'acomiadar.

- Vaja, es veu que ja hi som – Jane reia per sota el nas –. S'ha d'admetre que ets un bon guia, però no m'has ni dit el teu nom. Què hauria de fer si em torno a perdre?!

- Eh? Ho... ho sento. El meu nom es a... le... Leto, com el meu avi... bé, crec que arribo tard a Defenses i Manteniment...

I marxà.



Quan Jane cregué que podria parlar amb el respectable professor John Paul, obrí la porta. Darrere es trobà un home ja entrat en edat, concentrat en un objecte que tenia sobre l'escriptori, el qual observava amb una col·lecció estranya de lents i miralls. Poc a poc ella s'anà acostant observant el despatx mentre intentava no destorbar el professor. Era una sala petita, amb parets atapeïdes de valuosos llibres antics, originals, segurament, ja que actualment no es conservava res que es pogués guardar en una còmoda i portable memòria si no és que tenia un gran valor inherent. Les prestatgeries eren de valuosa fusta, bé preuat en aquell planeta. L'escriptori en concret tenia un to vermellós que denotava el seu origen nagasawok.

- No és sorprenent? - Començà John Paul, sense apartar la vista – Segons el que fins ara crèiem llegendes només hi ha vuit medallons com aquest, no iguals, evidentment, però una mateixa col·lecció, molt més antics que el tractat d'Alnitak. Una per cada tribu, i aquesta ens pertany a nosaltres...

Aixecà la vista, i sense deixar de somriure li va fer un gest per indicar-li que s'assegués. Anà guardant tot el que tenia a la taula pacientment, i Jane mentrestant no es molestà en donar-li pressa. Al contrari, provà de captar tots els detalls possibles d'aquell ancià d'ulls blaus i barba cuidada, aquella cara rodona li donava un aire afable, acompanyada per un cos més aviat gras. També li cridà l'atenció la capsa guardava amb cura el medalló. Un estrany emblema és trobava gravat a un lateral: un escut coronat, amb un drac alat rodejant-lo, i un animal rodó inexistent – o això creia ella – al centre.

- Què vol de mi, joveneta?

- M'envia Vicent – Jane ja havia decidit no estar-se per bajanades. Si Vicent li havia dit que confies en aquell home, ella ho faria. No tenia ganes de perdre el temps –. Ell creu que, per alguna raó pot ajudar-me en el meu... problema. Així que digui'm. És veritat? - Jane és recolzà cap enrere, mentre el mirava inquisitivament. Ell semblava reflexionar respecte el següent pas a seguir, com si aquell no fos el protocol adequat, encara que s'hi veia forçat.

- Primerament, crec que hauries de prendre més precaucions en alguns aspectes. No jugues al domino amb vells al parc de la llum. Tot i que si ho fessis tampoc t'estaria malament vigilar què apostes, jejeje. Tornant al tema – Va treure un pesat paquet de fulls d'un calaix – vaig rebre fa poc això. Col·laboro amb un amic de la Cupol en certes investigacions, ell a canvi em passa expedients... sospitosos. Així és com et vam trobar i et varem baixar. De fet, Vicent en persona es llegí aquests expedients i va demanar de fer-ho ell – La mirà com si l'estigués avaluant, com si és preguntés si valia l'esforç de l'aparentment innocent Vicent –. En tot cas hi trobaràs poca cosa útil aquí, ja que jo mateix m'ho he mirat i no s'hi veu res sobre Jackt, l'altre supervivent... si tu ets innocent ell és l'espia. Però et donarà un camí per començar. Et recomano que facis tot el que puguis des d'aquí, Radó, ja que canviar de sector seria... perillós, si és que la paraula s'adequa al què et podria passar.

Quasi desanimada per la feinada inútil que li esperava, Jane agafà l'immens plec. Perquè coi no li havia passat en una memòria? Tenia poc sentit fins que, abans de dir-li adéu i desitjar-li sort, li explicà que hi havia mètodes força bons d'obtenir tota mena de dades de qualsevol memòria a distància.



La biblioteca era sota terra, en un ambient climatitzat i molt agradable. Les parets eren de vidre i mostraven un immens jardí artificial. La millor vida vegetal de Cúrium era criada sota terra, lluny de la contaminació terrestre, i Jane, de tant en tant, l'observava tot imaginant com seria aquell planeta sense la costant boirina provinent de les mines...

Notà uns suaus cops a l'espatlla. De sobte és posà en alerta, mirant el seu voltant amb quasi paranoia. S'havia quedat adormida amb tots aquells papers escampats per la taula! Enganxà a Leto llegint-li per sobre l'esquena coses que ella havia subratllat i, cridant, li digué que s'apartés d'allà. Atrafegada ho guardà i amagà tot tan ràpid com pogué i, quan aixecà la vista ell ja no hi era. Pobre, el devia haver espantat, ell que segurament només la volia avisar que s'havia quedat adormida. A jutjar per el rellotge de paret feia ja una bona estona que s'hauria post el sol... Tot i que la biblioteca és mantindria oberta tota la nit, va pensar que era millor donar senyals de vida a la casa de la lluna vermella, no volia fer-los patir massa.

Clàudia li obrí la porta en silenci, i la guià de puntetes fins la seva habitació a través de la xarxa de passadissos, talment semblava que aquell refugi s'havia anat edificant a mesura que necessitaven més espai... és donaren la bona nit i Jane, sola altra vegada, es canvià i és posà al seu llit.



Sempre havia estat de son lleugera, així que algú entrà a l'habitació és posà a escoltar. Segurament acabaven de trobar-li algun nou company o companya. És feu l'adormida. Tot i que volia veure qui era, ja es giraria. Però no era cap desconegut.

- Jane, sé que estàs desperta. La gent com tu sempre ho està.

Vicent? Jane s'incorporà tot desvetllant-se i tapant-se amb la manta. Ell s'havia repenjat a una paret, i la mirava amb cara de decepció, tenint els braços creuats davant seu.

- Perdre't a la universitat era l'únic error que et calia cometre. Però has volgut arribar un pas més enllà...

Llavors Jane s'adonà que ell duia els guants verds de la Cupol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada