dimecres, 14 de gener del 2009

Gènesi - Capítol III: Complot

Aquell no seria un bon dia per Jane. Ella plorà tot el viatge de tornada. Plorava llàgrimes de frustració per Quim. No l'havia pogut salvar, no tornaria a veure els seus ulls blaus intensos. Ja enyorava el ros pentinat militar, la mirada firme i segura... Plorava llàgrimes de ràbia. No li havien permès fer res, quan s'havia disposat a descendir a salvar-lo li havien activat el pilot automàtic, evitant qualsevol moviment seu. Fins hi tot quan estava clar que no podia fer res, no l'havien lliurat d'aquesta mena de gàbia, obligant-la a ser arrossegada fins a Cúrium.



La feren aterrar en un heliport a part, prop de les dependències d'Alk, el cap de Jane. Ella ja començava a veure que alguna cosa no anava correctament, així que s'obligà a calmar el rostre i s'eixugà les llàgrimes. Feu el que el deure li demanà i res més, volia que veiessin què havia estat fent durant la tornada alhora que sabessin que no els permetria veure cap escletxa evident.

Vingueren dos guàrdies uniformats, força imponents, que la conduïren per una xarxa de passadissos fins a un dels despatxos superiors de l'edifici. Allí es creuà amb Alk, que la mirà amb una expressió que es debatia entre la llàstima i la incomprensió. Finalment es trobà tancada al despatx amb dos individus.

Els va reconèixer de seguida. Eren de la Cupol, la policia secreta curiana encarregada dels afers més importants de la seguretat de Cúrium. Eren famosos per dues coses: els seus mètodes sense límits de cap mena – ni morals ni econòmics, disposaven via lliure del govern i accés a tots els seus recursos – i el seu peculiar uniforme. La clàssica bata curiana blanca, posada sobre camisa i corbata, i especialment els guants verds que només ells duien. Tot plegat els donava un caire sinistre. Un d'ells era força alt, i amb una complexitat que faria tremolar al bínkorita més cepat, mentre l'altre era més aviat baix, però no per això menys perillós, ja que per alguna raó Jane notava que era del que s'hauria de preocupar.

L'alt començà a parlar. Es presentà com a Cristão, i presentà al seu petit company – a qui Jane no treia ull de sobre – com a Olhado. Quan li va oferir la mà Jane la mirà amb por, davant el qual ell rigué, admetent que era quelcom usual entre aquells que estaven en una situació com la d'ella. I quina era la seva situació? Cap de bona. Resulta que feia temps que sabien que Hàlnic disposava d'un espia a Cúrium, però el procés per trobar-lo era extremadament complicat. Primer calia anar acotant el cercle, evidentment no li digueren com ho feien, però si que Seleni era el sector on havien anat a parar, i la mina d'Alk com aquella que havien estat investigant últimament. Això els conduí a l'atac a Hàlnic. Només els caps d'Esquadró, juntament amb el comandant Jackt, sabien la destinació de l'atac. I els halnicians s'havien preparat per l'atac, hi havia hagut una filtració.

Tot apuntava clarament als caps de secció, així que Jane, enfadada, els hi ho recordà, tot preguntant-los-hi que tot això que tenia a veure amb ella. La resposta fou clara, li ensenyaren un informe de baixes de la batalla, on sortien tots aquests caps. Desprès caigueren fotografies. Fotografies d'ella i Quim al Zoogàlax, dels entrenaments personals, fins hi tot d'una vegada que havien anat a un restaurant del centre de la capital de Seleni a celebrar un bon votí mergà. Fotografies on un podia fàcilment treure la conclusió de que el que sabia ell fàcilment ho podia saber ella. Fotografies que a Jane no li feren massa gràcia. Com quan, a cua d'ull, li va semblar veure una EM a les mans d'Olhado, abans de perdre el coneixement.



Es despertà quan notà que algú li tapava la boca. Frenètica, s'intentà resistir, però es calmar en veure que l'home que la subjectava no duia guants i tenia un dit creuant-li els llavis, fent-li el gest per dir-li que guardés silenci. Quan creia que ella no parlaria, la deixà anar, així que ella pogué dibuixar-li amb els llavis la pregunta “On soc?”. Com a resposta ell li digué “en un lloc poc segur”, es girà i començà a caminar carrer avall. Jane seguí al seu misteriós acompanyant. Ell era un jove no massa alt, de mirada fosca poc segura, i un nas estranyament tort, tot i que ella encara no havia tingut temps de mirar-lo amb deteniment, no semblava del tipus de persona que destaca entre la multitud.

De seguida se n'adonà que no era en cap ciutat com les que havia vist fins ara. Malgrat el verdós aire contaminat que respirava, aquells suburbis no semblaven propis de Cúrium, amb carrers estrets envoltats d'alts edificis amb aspecte descuidat, fregant la ruïna. Jane hauria pogut contemplar molts d'aquests edificis en el seu llarg trajecte si no fos per l'elevat ritme que duia el seu company, que l'obligava a alternar entre marxa forçada i anar corrents. Per altra banda tingueren la sort de no trobar-se més que amb algun desafortunat captaire somnolent que amb prou feines els hi aixecava la mirada, si és que algun ho feu.

Finalment s'aturaren. El seu company baixà unes escales que duien a una porta a sota del nivell del terra i trucà en una complexa combinació. Poc després li respongueren des de l'altra banda, al qual ell replicà amb una altra complicada successió de cops forts fluixos, pauses llargues i fins hi tot algun cop de peu. La porta s'obrí i ell li feu una senyal dient-li que el seguís, era la primera vegada que demostrava que recordava que ella era allà d'ençà havien marxat del lloc on s'havia despertat. Ella baixà les escales i entrà a l'edifici, fixant-se en una estranya osca en forma de lluna que hi havia a la porta de fusta vermella.



La dona més aviat grassa que els hi havia obert la porta la tancà de seguida que es trobaren a dintre. Després li feu una forta abraçada al jove, tot agraint-li que hagués tornat, mentre ell provava amb totes les seves forces de treure-se-la de sobre. Quasi eufòrica, començà a oferir-los-hi hospitalitat, que Jane acceptà agraïda. Els conduí a una mena de menjador. En el camí l'amfitriona – que Jane acabà descobrint que es deia Clàudia – anà saludant a diferents habitants d'aquell complexe subterrani, els quals la saludaven amb cert respecte, passant després a fer bromes a Vicent – l'acompanyant de Jane – i presentar-se finalment a la nouvinguda.

- Be, suposo que déus tenir un munt de preguntes – començà Clàudia ja assentats en una de les taules del menjador – però has de comprendre que, abans de tot, cal que responguis a una pregunta clau, perquè et tenia la Cupol?

Així que Jane s'empassà temporalment totes les preguntes que li rondaren per el cap i començà a explicar la seva història recent, començant per l'entrenament que havia tingut aquell matí – si no havia estat més d'un dia inconscient – fins a la conversa amb aquella parella de la Cupol. Amb detalls, els explicà la caiguda de Quim i la seva desafortunada desaparició, juntament amb totes les proves que suposadament la incriminaven. Els dos anaven assentin amb regularitat, fent preguntes en punts concrets, i sorprenent-se en els passatges adequats, quan va acabar Vicent prengué la paraula.

- La Cupol t'estava traslladant a una illa a l'Est de Kriptó, és un dels llocs on du aquells captius dels quals no està segura de la culpabilitat per... “extreure-li” la veritat. Nosaltres... tenim la convicció de que les coses s'han de fer d'una altre manera, ja saps, demostrant la culpabilitat, en comptes de la innocència, però les coses són com són, i juguem amb les normes del joc que ens han tocat.

>> Per això t'hem rescatat, perquè tinguis l'oportunitat de demostrar la teva innocència abans de que la Cupol te la tregui a la força. Nosaltres som la lluna vermella, protectors dels desafortunats. Tots nosaltres som fugitius, i tu seràs membre nostre – si hi acceptes – fins que trobis proves suficients per tornar a una vida normal. Llavors no et deixarem estar entre nosaltres: som un grup il·legal, i seria perillós per a tu, però el govern sap el que fem i per això ens deixa relativament via lliure, ja que no tothom és a favor de la Cupol. Mentre estiguis amb nosaltres t'ajudarem en el que faci falta, mentre tu ajudaràs a qui ho necessiti, així és com funcionem.

La conduïren a una habitació compartida, tot i que en aquell moment era buida. Jane s'assegué en un dels 8 llits, el que li digueren que estava lliure, i quan marxaren s'estirà per reflexionar i pair tot el que li acabava de passar. És va adormir tot pensant un pla per lliurar-se'n d'aquesta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada