divendres, 31 de juliol de 2009

Educativament

Cada dia es fa més evident que el sistema educatiu "tradicional" es va oxidant. Simplement, la tecnologia ha donat un salt tant important que molts nens saben més de tecnologia que els mateixos professors, i aquest és un àmbit realment important a la vida moderna, cada dia més i més.

Per això m'he alegrat tant quan, rondant per internet he trobat un projecte a sourceforge (una pàgina de desenvolupament de programari lliure) sobre el que s'anomena "cloud computing".

Què és aquest "Cloud Computing"? No en sóc un expert, així que em limitaré a donar una visió simplista el màxim d'encertada possible. Cloud Computing és un paradigma informàtic on un seguit d'ordinadors es connecten a la xarxa i fan feina en aquesta xarxa, no en el propi ordinador.

El que m'ha sorprés més d'aquest projecte, eyeOS, és que la seva implementació estrella és en una escola de l'Anoia, on tots els alumnes utilitzen aquesta éina per aprendre d'una manera més dinàmica i inimaginable fa molt pocs anys. Mireu el reportatge, que és d'alló més instructiu.


dimecres, 29 de juliol de 2009

Sonisphere II



Què fantasma és quan s'ho proposa jejejeje.


Al què anava. Avui finalment he descobert d'on era el riff amb que Metallica va acabar Seek And Destroy



Bé, aquí se sent sencer [6:15]:




Al principi pensava que era Ain't my Bitch:



que jovenet se'l veu, no? jejjejeje. En fi, no acabava d'encaixar, i sabia que jo coneixia la cançó, així que vaig continuar buscant, fins que he trobat...

[Amagat per si ho voleu intentar endevinar vosaltres mismus]

Canviant de tema.


Sóc força conscient que sóc de les poques persones del planeta que m'agrada St. Anger, el [ara per ara] penúltim disc de Metallica. Perquè magrada? La meva raó és relativament simple. A part d'haver vist com es veu gràcies al documental "Some Kind of Monster" i saber que aquest disc és "teràpia de grup", trobo que és un dels discos amb més "sentiment" que he sentit mai.

Observeu:



Per si no us ho havia dit, el Some kind of monster és un reportatge que cal mirar...



Oh robert!

dijous, 23 de juliol de 2009

Sonisphere

Setmana i mitja més tard, escric el post que volia escriure al sortir del festival.


Perquè no abans? La raó evident és la mandra, clar, però no pas la única. En primera instància volia tenir a mà el TrakList de Metallica, i va tardar força a sortir. A partir d'aquell punt, era qüestió de trobar el moment adequat...

En fi, voleu saber com va començar?



Doncs estem el meu germà i jo esperant a que obrin i surten aquesta colla de friquis a animar el personal. Ho van fer tant bé que els paletes de l'obra del davant van parar de treballar per mirar-se'ls. Bé, no és que tingui molt de mèrit fer que uns paletes españñññols parin de treballar, però és un detall digne de ser mencionat.

En fi, que vam entrar i ens vam posicionar a escoltar els primers grups. Res espectacular, crits i brams a dojo i poca música al seu voltant [Recordem especialment a Gojira en aquest sentit...]. Així que van acabar els de l'escenari de sota vam anar a buscar jalar mentre Soziedad Alkoholika feia la seva ració de brams (en sèrio, no entenc com a algú li pot agradar aquesta gen... al menys, en directe, que ja és la 2a vegada que els sento i continuu incapaç de distingir entre 2 cançons). Així que varem estar aprovisionats per dinar/sopar vam continuar sentint gen com Lamb Of God, Mastodon i altres grups ja una mica més interessants... Per cert, Ja no estàvem sols, el meu germà i jo, sinó que se'ns havia unit Don Jordana i els Fiberos, juntament amb Badia l'afrancesat. També vàrem tenir una breu visita de la Judith i el Mel, CRUABeros reconeguts (van marxar a sentir Gojira de prop, nosaltres en teníem prou des de les grades per comprovar que feien brams).

En fi, fent unes voltes, el meu germà i jo vàrem passar més o menys per tots els concerts. Ens vàrem retrobar breument a Down amb el Jordana i el Badia, que s'ho prenien més amb calma, però mentre ells s'ho miraven a la gespa, nosaltres vàrem preferir anar al meollo.


I així va ser com, a poc a poc, es va anar acostant el moment decisiu. Poc abans de que el concert de Down s'acabés (que es feia, "com el seu nom indica", a l'escenari de sota) vam anar a buscar lloc a l'escenari 1, preparats per els concerts decisius. En un primer moment estàvem relativament lluny de l'escenari. Va començar Machine Head. Per fi una mica de Heavy seriós (wenu, Down també estava força bé). Moguda màxima. De tant en tant s'obrien clarianes entre la gen. Altrament dit, melees on la penya "ballava" fotent-se jósties els uns amb els altres. Divertit i útil, en vàrem tenir un parell a prop que ens va permetre avançar uns quants metres, travessant-les per el mig.

I així, arribem a Slipknot. Un grup estrany, nou persones, cada una fent una cosa més rara. Però, a partir del shock inicial de veure 8 tios amb màscares rares sobre l'escenari (un dels membres havia tornat a Amèrica ja que un parent proper s'acabava de morir) va estar força bé tot plegat. La música no era ni de bon tros tant "fosca" com m'esperava, i s'ha d'acceptar que tenen un show força impactant i ben pensat (hi ha vàries plataformes que s'eleven a l'escenari, i la posada en escena amb les màscares i tot això contribueix i no és pas una tonteria a l'atzar). Tornaren les melees i la "violència" gratuïta (he de remarcar que, al contrari del que la gen pensa en un primer moment, la comunitat Heavy és extremadament pacífica. Vull dir, si algú cau o es fa mal per qualsevol cosa, la gent del seu voltant corre a ajudar-lo. La gen bé a passar-s'ho bé, sí, i de maneres força animals, descarregant adrenalina. Però amb seny.)

Acabat Slipknot, ens van tenir prop de una hora esperant. I, finalment, va començar.




Metallica porta des de sempre, pràcticament, obrint els concerts amb aquest clip [els primers 1'50''], tret de "El bo, el dolent i el lleig", pel·licula que hauria de veure algun dia.

I després, la tralla.

FIGHT FIRE WITH FIRE [Això és una manera esplèndida de començar: velocitat]
Creeping Death (segona cançó del Ride the Lightning tocada al concert, per no abaixar el ritme)
No Remorse (Petita perla del Kill'em All, més velocitat!!!)

Així que van començar amb 3 cançons ràpides dels primers CDs, els més ràpids. Ah, i em tempo augmentat respecte les gravacions d'estudi.

Així que després va dedicar una cançó a la nostre (públic) part més ferotge.

Of Wolf And Man
Fade To Black

Remarco que l'home es va emocionar al acavar Fade To Black. El públic va taral·larejant-ne els solos finals, i Hetfield va deixar anar un "I love when you sing that guitar part. You should do that every time."

Així que aleshores ens dona el conyás. Explica que fa 24 hores estava en cadira de rodes, fins que un metge voodoo li va arreglar, així que ara dedicava la següent cançó als lluitadors, aquells que no es desfan davant de les derrotes WHAT DON'T KILL YA' MAKES YOU MORE STRONG!

Broken, Beat & Scarred

"La següent cançó la trieu vosaltres. Voleu una lenta o una ràpida." Òbviament, si fas una pregunta així, acabes tocant la cançó més ràpida del repertori.

My Apocalypse

Ens fa taral·larejar la tornada de...

Sad But True (m'encanta cantar aquesta cançó, és... energètica)

Espectacle piromusical per la no-sorprenent

One

I després, una de les meves preferides del Death Magnetic:

All Nightmare Long (Segona cançó, juntament amb Fight Fire With Fire, de tenir un inici de cassette, no hi ha raó oficial, però suposo que aquestos tiquismiquis saben que guitarres diferents sonen diferents, així que la intro d'algunes cançons són tocades "suaus", amb guitarres menys heavys i amb menys distorsió. I per no haver de canviar de guitarra en una fracció de segon, cassette. O els hi fa mandra, que també és possible)

I sense pauses ni presentacions, la cançó estrella de Metallica

MI-RE-DO#-DO

MASTER OF PUPPETS [Per cert, en Hetfield es va equivocar en una nota. Mon germà ho recordarà per sempre]

I després un altre inici de cassette, que em va agafar totalment desprevingut

Blackened [Una cançó del ...And Justice For All que no és One? Impossible!]

I per anar acabant, 2 cançons de la llista de fixes que encara no havien tocat:

Enter Sandman
Nothing Else Matters

I a fer-se pregar. Al cap d'una estona de candits i vaaaaa torneu gamarussos, que sabem que heu de tocar visos encara!! Tornen. "Now it's the time to play a song that has inpired Metallica to play. Tonight's choice, Queen."




Stone Cold Crazy [D'acord, no va ser exactament com el vídeo, però més o menys, jejeje...]

You want some old stuff?

Phantom Lord [En serio. No la vaig reconèixer! Una greu, greu taca al meu honor!]

I clar, calia acaba amb...

Seek And Destroy [Diuen molts que és una llàstima sentir-la, ja que sempre acaben amb aquesta. Després de 2 hores de concert esgotador, sense contar els anteriors, duent més de 12 hores de metal, no hi acabo d'estar del tot d'acord. I a més m'encanta.]



I tornant al principi, qui no hagi reconegut la cançó que toquen els Blaaz of Glory, aquí teniu la "original":





I aquí una altra perla dels holandesos sonats aquestos:




P.S.: Metallica [En Lars, si no recordo malament] va prometre que no tardaria tant a tornar a Barcelona com aquesta vegada. 6 anys no seran difícils de superar, crec jo...

dimecres, 1 de juliol de 2009

From Paris to...

Ja he fet el ritual de ressurrecció. En essència, dutxar-me de veritat, durant una bona estona.

5 dies a París. El que hauria d'haver estat una visita de cortesia (al bon amic Badia) ha acabat sent unes petites vacances a París.

Faig un petit resum del que ha estat parís, espero no deixar-me res, ja que tinc temps per pensar-me les coses i escriure més o menys estructuradament.

En fing.

Dia 1 (dijous):

La veritat és que no res de bo, simplement que vaig arribar a parís a l'hora de sopar i vaig fer un petit reconeixement del "college neerlandes" i dels seus habitants (encara que no de tots els "importants", diria que ni el Diego ni la Maria hi eren...)

Dia 2 (divendres):

Em desperta un colom. Hauria d'explicar més coses del dia anterior, però ho faig aquí perquè així lia més. Per començar, dormo a l'habitació del bon Oriol, ja que éll dorm a l'habitació de la bona Maria, el seu rollo que viu a Cuenca (literalment). Així que per això dormo sol. I al "college" els coloms tenen la mala costum d'entrar a les habitacions de bon matí, així que em desperten practicament cada dia (els coloms i els persons de manteniment).

Vaixo al hall de l'entrada per veure quan el Badia es digna a llevar-se, m'enduc el llibre (Eldest, la veritat és que està mal escrit, però la história és força interessant) i em poso a llegir, fins que una mossa em pregunta si sóc l'amic de l'Oriol. Aquesta mossa és la Maria, i em convenç d'acompanyar-la al Lidl (o cosa similar, no ho recordo amb certesa) a comprar espinacs per dinar. Xerrem una estona i tal, és una mossa simpática. Perquè no hi ha l'Oriol? No ho recordo amb certesa (la meva memòria té aquestes coses) però diria que és al llit perquè no es troba exactament bé.

A l'hora de dinar conec els personatges importants del sector. En essència, el Diego (l'amic Madrileny, ànima de la festa juntament amb l'oriol) i algunes veïnes.

Aqui se'm difuminen una mica les activitats, doncs confonc una mica divendres amb dissapte, i no sé què va amb què. Diria que fou divendres quan vam acompanyar la María a la feina (té cert sentit, doncs treballa de cangur i vam anar a buscar els nens al cole) per després deixar-nos caure a un Fnac per veure que no hi havia entrades per el concert de Manu Chao de diumenge.

Divendres, doncs, va acabar amb un mega-impresionant-sopar de la jostia santa. Vaja, que tota la pasta del "comité" de la residència volia ser gastada i van anar a un restaurant pijo a menjar bé per gastar-la. Jo només passava per allà. Us he de dir que, d'haver pagat els 55€ del sopar, m'hagués sentit altament estafat, doncs no ho valia ni de conya. Si, era una mica arreclat i si, ens donaven ví, però no valia 55€.

Dissapte (Dia 3, o era al revès?):

Aquest dia el tinc força borrat de la memòria, així que reconstruiré el que pugui.

De fet, m'he deixat quelcom important de divendres, i és que després del sopar vam anar a una mena de discoteca de la "cité université" (us mola el meu francés, eh!) on ens van fer fora ràpidament ja que els segurates volien anar a sobar. La festa va continuar a l'havitació d'un home, però l'Oriol es va agoviar i jo vaig marxar amb ell veient la poca gràcia que feia allò...

En fi, dissapte el petit bogabante (també conegut com a Badia, Oriol, Fanático...) es trobava malament així que vam fer bondat i ens vam quedar al college. Jo vaig sortir una estona al parque del costat a passejar. Tan guais aquestos parques parisencs...

Dia 4 (Diumenge):

El festival de solidays. Recordeu que no hi havia entrades? I que l'Oriol estava malaltó? Doncs jo em vaig "colar" al festival mentre el pobre nen guardava llit. Hi havia concerts cada hora, des de la 1 fins les 11 (i pico, que l'últim es va allargar), a 5 escenaris diferents (mai 2 seguits al mateix escenari, però sempre 2 o 3 simultanis) així que conteu que no vaig escoltar la meitat del que va sonar. També cal destacar que era el "festival de sensibilització del SIDA i altres malalties de transmissió sexual". Resumint, regalaven condons a les cantonades.

En quant al concert de Manu Chao en sí... no deixa de ser rumba, o sigui que tot el que passa dels 60' em sobra. Gràcies que toca les cançons una mica més "animadament" que als CDs... o sigui, que li fot canya (jejeje)

Dia 5 (Dilluns):

Ressurrecció al matí (cansamientu maximun). I excursió a la tarda.

Excursió sense més secret que agafar i després de dinar posar-se la gorra (regalada al concert) i sortir per anar a caminar una estona. Des del college (que és a l'extrem sud de París) tirant cap a "vaix" passant per el senat (quin pati més xulo té), després passant per la cantonada de les botigues friquis (perquè són totes a la mateixa cantonada?) i fins a Notre Dame, on donc unes voltes fins a trobar la llibreria Shakespeare on no hi ha el llibre que vui (Jurasic Parc) ni la segona opció (Dracula) així que em quedo amb Interview with the Vampire.

Després d'aixó tiro cap al Louvre. No hi entro (ni ganes) sinó que em quedo sobre, al costat de la piràmide de vidre sucant els peus a la font com la meitat de guiris del voltant. Després vaig tirant cap a l'Obelisc de Nod que hi ha a la llunyania, on em desvio cap a l'hotel dels inválids (a.k.a. el museu militar) on desvio cap a la torre Eifel. Allà finalment decideixo que estic massa cansat per tornar a pota i entro al metro.

El dia acavà amb un bon moment emotiu, on vam anar el Diego (El bon liante), l'Alejandro (el bona persona), el Julio (un bon personatge), el Badia i jo a despedir la Maria, que marxava a casa en tren... Vam portar un rollo de paper de cuina per quan el Badia plorés lo seu... jejejeje

Dia 6 (dimarts):

De l'últim dia hi ha poques coses a destacar, ja que bàsicament ens vam dedicar a buidar l'havitació de l'Oriol (doncs a ell se li acabava el contracte i es mudava a l'habitació d'alguna amiga del college a passar els últims dies) amb puntuals ajudes del Diego i l'Alejandro. Així que res, a la tarda vaig agafar els bartulos i vaig tornar a casona passant per ORLY, on em vaig trobar amb l'Alba Tarroc (que va venir a sopar dissapte, crec) que agafava l'avió següent al meu (i feia cua per facturar amb mi, cosa que indica lo sobrat de temps que anava i com s'hauria posat mo'n pare de saber-ho).

Al tornar vaig veure una de les coses més boniques que mai he vist (que romántic que sóc a vegades... jejeje): Barcelona auto-iluminada a la posta de sol des de sobre el mar... en fí.



Aquesta ésla cançó del "college". Que sapigueu que l'Alejandro estava traumatitzat amb la "puta cancioncita de los" i que el Bogabante no és altre que l'oriol...