dijous, 23 de juliol del 2009

Sonisphere

Setmana i mitja més tard, escric el post que volia escriure al sortir del festival.


Perquè no abans? La raó evident és la mandra, clar, però no pas la única. En primera instància volia tenir a mà el TrakList de Metallica, i va tardar força a sortir. A partir d'aquell punt, era qüestió de trobar el moment adequat...

En fi, voleu saber com va començar?



Doncs estem el meu germà i jo esperant a que obrin i surten aquesta colla de friquis a animar el personal. Ho van fer tant bé que els paletes de l'obra del davant van parar de treballar per mirar-se'ls. Bé, no és que tingui molt de mèrit fer que uns paletes españñññols parin de treballar, però és un detall digne de ser mencionat.

En fi, que vam entrar i ens vam posicionar a escoltar els primers grups. Res espectacular, crits i brams a dojo i poca música al seu voltant [Recordem especialment a Gojira en aquest sentit...]. Així que van acabar els de l'escenari de sota vam anar a buscar jalar mentre Soziedad Alkoholika feia la seva ració de brams (en sèrio, no entenc com a algú li pot agradar aquesta gen... al menys, en directe, que ja és la 2a vegada que els sento i continuu incapaç de distingir entre 2 cançons). Així que varem estar aprovisionats per dinar/sopar vam continuar sentint gen com Lamb Of God, Mastodon i altres grups ja una mica més interessants... Per cert, Ja no estàvem sols, el meu germà i jo, sinó que se'ns havia unit Don Jordana i els Fiberos, juntament amb Badia l'afrancesat. També vàrem tenir una breu visita de la Judith i el Mel, CRUABeros reconeguts (van marxar a sentir Gojira de prop, nosaltres en teníem prou des de les grades per comprovar que feien brams).

En fi, fent unes voltes, el meu germà i jo vàrem passar més o menys per tots els concerts. Ens vàrem retrobar breument a Down amb el Jordana i el Badia, que s'ho prenien més amb calma, però mentre ells s'ho miraven a la gespa, nosaltres vàrem preferir anar al meollo.


I així va ser com, a poc a poc, es va anar acostant el moment decisiu. Poc abans de que el concert de Down s'acabés (que es feia, "com el seu nom indica", a l'escenari de sota) vam anar a buscar lloc a l'escenari 1, preparats per els concerts decisius. En un primer moment estàvem relativament lluny de l'escenari. Va començar Machine Head. Per fi una mica de Heavy seriós (wenu, Down també estava força bé). Moguda màxima. De tant en tant s'obrien clarianes entre la gen. Altrament dit, melees on la penya "ballava" fotent-se jósties els uns amb els altres. Divertit i útil, en vàrem tenir un parell a prop que ens va permetre avançar uns quants metres, travessant-les per el mig.

I així, arribem a Slipknot. Un grup estrany, nou persones, cada una fent una cosa més rara. Però, a partir del shock inicial de veure 8 tios amb màscares rares sobre l'escenari (un dels membres havia tornat a Amèrica ja que un parent proper s'acabava de morir) va estar força bé tot plegat. La música no era ni de bon tros tant "fosca" com m'esperava, i s'ha d'acceptar que tenen un show força impactant i ben pensat (hi ha vàries plataformes que s'eleven a l'escenari, i la posada en escena amb les màscares i tot això contribueix i no és pas una tonteria a l'atzar). Tornaren les melees i la "violència" gratuïta (he de remarcar que, al contrari del que la gen pensa en un primer moment, la comunitat Heavy és extremadament pacífica. Vull dir, si algú cau o es fa mal per qualsevol cosa, la gent del seu voltant corre a ajudar-lo. La gen bé a passar-s'ho bé, sí, i de maneres força animals, descarregant adrenalina. Però amb seny.)

Acabat Slipknot, ens van tenir prop de una hora esperant. I, finalment, va començar.




Metallica porta des de sempre, pràcticament, obrint els concerts amb aquest clip [els primers 1'50''], tret de "El bo, el dolent i el lleig", pel·licula que hauria de veure algun dia.

I després, la tralla.

FIGHT FIRE WITH FIRE [Això és una manera esplèndida de començar: velocitat]
Creeping Death (segona cançó del Ride the Lightning tocada al concert, per no abaixar el ritme)
No Remorse (Petita perla del Kill'em All, més velocitat!!!)

Així que van començar amb 3 cançons ràpides dels primers CDs, els més ràpids. Ah, i em tempo augmentat respecte les gravacions d'estudi.

Així que després va dedicar una cançó a la nostre (públic) part més ferotge.

Of Wolf And Man
Fade To Black

Remarco que l'home es va emocionar al acavar Fade To Black. El públic va taral·larejant-ne els solos finals, i Hetfield va deixar anar un "I love when you sing that guitar part. You should do that every time."

Així que aleshores ens dona el conyás. Explica que fa 24 hores estava en cadira de rodes, fins que un metge voodoo li va arreglar, així que ara dedicava la següent cançó als lluitadors, aquells que no es desfan davant de les derrotes WHAT DON'T KILL YA' MAKES YOU MORE STRONG!

Broken, Beat & Scarred

"La següent cançó la trieu vosaltres. Voleu una lenta o una ràpida." Òbviament, si fas una pregunta així, acabes tocant la cançó més ràpida del repertori.

My Apocalypse

Ens fa taral·larejar la tornada de...

Sad But True (m'encanta cantar aquesta cançó, és... energètica)

Espectacle piromusical per la no-sorprenent

One

I després, una de les meves preferides del Death Magnetic:

All Nightmare Long (Segona cançó, juntament amb Fight Fire With Fire, de tenir un inici de cassette, no hi ha raó oficial, però suposo que aquestos tiquismiquis saben que guitarres diferents sonen diferents, així que la intro d'algunes cançons són tocades "suaus", amb guitarres menys heavys i amb menys distorsió. I per no haver de canviar de guitarra en una fracció de segon, cassette. O els hi fa mandra, que també és possible)

I sense pauses ni presentacions, la cançó estrella de Metallica

MI-RE-DO#-DO

MASTER OF PUPPETS [Per cert, en Hetfield es va equivocar en una nota. Mon germà ho recordarà per sempre]

I després un altre inici de cassette, que em va agafar totalment desprevingut

Blackened [Una cançó del ...And Justice For All que no és One? Impossible!]

I per anar acabant, 2 cançons de la llista de fixes que encara no havien tocat:

Enter Sandman
Nothing Else Matters

I a fer-se pregar. Al cap d'una estona de candits i vaaaaa torneu gamarussos, que sabem que heu de tocar visos encara!! Tornen. "Now it's the time to play a song that has inpired Metallica to play. Tonight's choice, Queen."




Stone Cold Crazy [D'acord, no va ser exactament com el vídeo, però més o menys, jejeje...]

You want some old stuff?

Phantom Lord [En serio. No la vaig reconèixer! Una greu, greu taca al meu honor!]

I clar, calia acaba amb...

Seek And Destroy [Diuen molts que és una llàstima sentir-la, ja que sempre acaben amb aquesta. Després de 2 hores de concert esgotador, sense contar els anteriors, duent més de 12 hores de metal, no hi acabo d'estar del tot d'acord. I a més m'encanta.]



I tornant al principi, qui no hagi reconegut la cançó que toquen els Blaaz of Glory, aquí teniu la "original":





I aquí una altra perla dels holandesos sonats aquestos:




P.S.: Metallica [En Lars, si no recordo malament] va prometre que no tardaria tant a tornar a Barcelona com aquesta vegada. 6 anys no seran difícils de superar, crec jo...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada