dilluns, 26 de gener de 2009

Un post normal

Tornem a la rutina dels posts normals per petició popular (de una persona).

En fi, no us preocupeu que les parres continuaran... un altre dia.

Primer de tot, i per que ho vulgui saber: JA SÉ QUI ÉS EL 5è!!!!!!


Però tranquils, que m'ho callo :D

En fi, ja han començat els exàmens, època del curs amb més temps lliure per a la gen com jo: alguna partida de vtes al dia, potser estudiar una mica i tal... Per cert, estic intentant fer-me una baralla Toreador, però no me'n surto (si, soc una mica triangle revolucionat en aquest sentit, però mira, amb els fracassos sempre s'aprèn més que amb els encerts...) així que demano consell i la gen em proposa animalades


En fi, que direm, no?

Més coses importants: l'altre dia em va arribar el paquet de Amazon amb Werewolf i Mage. Interessants, però un pel penyazo, si sabeu què vull dir... De moment només m'estic llegint Werewolf, és súper místic i amb moltes parres animistiques, estic a la part de "Dós" (El que en castellà seria "Dón" i en anglès "Guift"), l'equivalent a disciplines de Vampire, però potser una mica més depurat: Hi ha 5 tipus de "renom", o sigui, la fama/poder/influència que un Werewolf (A partir d'ara home-llop) té al món dels esperits (Puresa, Honor, Gloria, Saviesa i Astúcia), aquest renom vé per l'auspici (Clan) i la Tribu on pertany l'home-llop, a part dels extres que et puguis posar. Aleshores hi ha com 2 milions de llistes de dons, cada una amb 5 dons i aquestes poden ser:
  • llistes de tribu (5)
  • llistes de auspici (5)
  • llistes comunes (2: lluna i pare-llop)
  • altres llistes vàries i diverses.
En fi, molta cosa.

Ah, i per cert, probablement podré fer el curs de Blender aquest semestre, per horaris quadra, tot i que moriré per posar les pràctiques a algún lloc...


I tenia una DNO pensada, però se m'ha anat del cap... QUINA MERDA!

P.S.: Ah, i també he trobat aixos per 66$ (no ta tan malament, si per algunes coses algun dia em sobren diners que van abans per una caixa de 3a...)

P.P.S.: Vídeo del Guild Wars 2... per fi

P.P.P.S.: Aquest és mes cutre, però mola igual

divendres, 23 de gener de 2009

Gènesi - Capítol IV: Universitat

- I es pot saber què hi anem a fer en una universitat?

- Perdona, què HI vas a fer.

Vincent havia deixat a Jane a la porta de la universitat de Radó, un complexe de gratacels propers al centre de la ciutat. Aquella era una de les més importants del planeta, allà joves promeses estudiaven les més altes disciplines, aquelles que no s'ensenyaven enlloc més – els instituts ja s'encarregaven d'ensenyar l'equivalent a les universitats d'altres planetes – i que farien als petits curians grans projectes de magnats en les seves precioses mines. Jane odiava aquella gent, es creien de tot per tenir accés a una mísera mina, mentre es perdien tota l'emoció de la vida.

Però ells duien el planeta, ells decidien el govern – un cop tenies una mina, poc mèrit tenia aconseguir un televot – i en el govern. I Jane es veia obligada a treballar per ells. I Jane es veia obligada a demanar ajuda a un d'ells. En fi.



El despatx 2657 no es trobava al 2n pis. Ni al vint-i-sisè. Jane començava a sentir-se com si li fessin una broma força pesada, ja que quan ella creia que era al pis 26 els despatxos començaven tots per 32XX, mentre que als dos primers seguien l'ordre normal (01XX al primer i 02XX al segon), desprès de vaixar 6 pisos es trobà davant d'un 2405, i se'n cansà. Agafà un estudiant atrafegat per el braç i li preguntà de que anava l'edifici.

El jove amb prou feines li mirà als ulls, ella tenia un parell d'anys més que ell i això semblava intimidar-lo. Ell li explicava que aquell edifici havia agafat una numeració molt més eficient que la tradicional, del 0 fins al 9, havia agafat una numeració octal, on desprès del 7 anava el 10, i segurament allò era el que la havia desorientat. Tot i que li assegurà que el despatx era dos pisos per sobre on es trobaven, Jane decidí demanar-li que l'acompanyés. Per alguna estranya raó li feia força gràcia aquell jove i, ni que fos per riure-se'n en silenci, volia tenir-lo al costat una estona més.

El seguí per uns quants passadissos força concorreguts, mentre intentava treure-li alguna informació. El noi li treia ben bé un pam, i ella ja era alta. Duia un intent de cabell llarg, tot i que amb prou feines li arribava fins a les espatlles. Feia temps que Jane no veia un cabell d'un negre tan intens, la mateixa intensitat que li veia en els ulls quan semblava que es centrava, però per alguna raó aquell efecte era com a molt passatger. Finalment arribaren al despatx 2657, i allà s'hagueren d'acomiadar.

- Vaja, es veu que ja hi som – Jane reia per sota el nas –. S'ha d'admetre que ets un bon guia, però no m'has ni dit el teu nom. Què hauria de fer si em torno a perdre?!

- Eh? Ho... ho sento. El meu nom es a... le... Leto, com el meu avi... bé, crec que arribo tard a Defenses i Manteniment...

I marxà.



Quan Jane cregué que podria parlar amb el respectable professor John Paul, obrí la porta. Darrere es trobà un home ja entrat en edat, concentrat en un objecte que tenia sobre l'escriptori, el qual observava amb una col·lecció estranya de lents i miralls. Poc a poc ella s'anà acostant observant el despatx mentre intentava no destorbar el professor. Era una sala petita, amb parets atapeïdes de valuosos llibres antics, originals, segurament, ja que actualment no es conservava res que es pogués guardar en una còmoda i portable memòria si no és que tenia un gran valor inherent. Les prestatgeries eren de valuosa fusta, bé preuat en aquell planeta. L'escriptori en concret tenia un to vermellós que denotava el seu origen nagasawok.

- No és sorprenent? - Començà John Paul, sense apartar la vista – Segons el que fins ara crèiem llegendes només hi ha vuit medallons com aquest, no iguals, evidentment, però una mateixa col·lecció, molt més antics que el tractat d'Alnitak. Una per cada tribu, i aquesta ens pertany a nosaltres...

Aixecà la vista, i sense deixar de somriure li va fer un gest per indicar-li que s'assegués. Anà guardant tot el que tenia a la taula pacientment, i Jane mentrestant no es molestà en donar-li pressa. Al contrari, provà de captar tots els detalls possibles d'aquell ancià d'ulls blaus i barba cuidada, aquella cara rodona li donava un aire afable, acompanyada per un cos més aviat gras. També li cridà l'atenció la capsa guardava amb cura el medalló. Un estrany emblema és trobava gravat a un lateral: un escut coronat, amb un drac alat rodejant-lo, i un animal rodó inexistent – o això creia ella – al centre.

- Què vol de mi, joveneta?

- M'envia Vicent – Jane ja havia decidit no estar-se per bajanades. Si Vicent li havia dit que confies en aquell home, ella ho faria. No tenia ganes de perdre el temps –. Ell creu que, per alguna raó pot ajudar-me en el meu... problema. Així que digui'm. És veritat? - Jane és recolzà cap enrere, mentre el mirava inquisitivament. Ell semblava reflexionar respecte el següent pas a seguir, com si aquell no fos el protocol adequat, encara que s'hi veia forçat.

- Primerament, crec que hauries de prendre més precaucions en alguns aspectes. No jugues al domino amb vells al parc de la llum. Tot i que si ho fessis tampoc t'estaria malament vigilar què apostes, jejeje. Tornant al tema – Va treure un pesat paquet de fulls d'un calaix – vaig rebre fa poc això. Col·laboro amb un amic de la Cupol en certes investigacions, ell a canvi em passa expedients... sospitosos. Així és com et vam trobar i et varem baixar. De fet, Vicent en persona es llegí aquests expedients i va demanar de fer-ho ell – La mirà com si l'estigués avaluant, com si és preguntés si valia l'esforç de l'aparentment innocent Vicent –. En tot cas hi trobaràs poca cosa útil aquí, ja que jo mateix m'ho he mirat i no s'hi veu res sobre Jackt, l'altre supervivent... si tu ets innocent ell és l'espia. Però et donarà un camí per començar. Et recomano que facis tot el que puguis des d'aquí, Radó, ja que canviar de sector seria... perillós, si és que la paraula s'adequa al què et podria passar.

Quasi desanimada per la feinada inútil que li esperava, Jane agafà l'immens plec. Perquè coi no li havia passat en una memòria? Tenia poc sentit fins que, abans de dir-li adéu i desitjar-li sort, li explicà que hi havia mètodes força bons d'obtenir tota mena de dades de qualsevol memòria a distància.



La biblioteca era sota terra, en un ambient climatitzat i molt agradable. Les parets eren de vidre i mostraven un immens jardí artificial. La millor vida vegetal de Cúrium era criada sota terra, lluny de la contaminació terrestre, i Jane, de tant en tant, l'observava tot imaginant com seria aquell planeta sense la costant boirina provinent de les mines...

Notà uns suaus cops a l'espatlla. De sobte és posà en alerta, mirant el seu voltant amb quasi paranoia. S'havia quedat adormida amb tots aquells papers escampats per la taula! Enganxà a Leto llegint-li per sobre l'esquena coses que ella havia subratllat i, cridant, li digué que s'apartés d'allà. Atrafegada ho guardà i amagà tot tan ràpid com pogué i, quan aixecà la vista ell ja no hi era. Pobre, el devia haver espantat, ell que segurament només la volia avisar que s'havia quedat adormida. A jutjar per el rellotge de paret feia ja una bona estona que s'hauria post el sol... Tot i que la biblioteca és mantindria oberta tota la nit, va pensar que era millor donar senyals de vida a la casa de la lluna vermella, no volia fer-los patir massa.

Clàudia li obrí la porta en silenci, i la guià de puntetes fins la seva habitació a través de la xarxa de passadissos, talment semblava que aquell refugi s'havia anat edificant a mesura que necessitaven més espai... és donaren la bona nit i Jane, sola altra vegada, es canvià i és posà al seu llit.



Sempre havia estat de son lleugera, així que algú entrà a l'habitació és posà a escoltar. Segurament acabaven de trobar-li algun nou company o companya. És feu l'adormida. Tot i que volia veure qui era, ja es giraria. Però no era cap desconegut.

- Jane, sé que estàs desperta. La gent com tu sempre ho està.

Vicent? Jane s'incorporà tot desvetllant-se i tapant-se amb la manta. Ell s'havia repenjat a una paret, i la mirava amb cara de decepció, tenint els braços creuats davant seu.

- Perdre't a la universitat era l'únic error que et calia cometre. Però has volgut arribar un pas més enllà...

Llavors Jane s'adonà que ell duia els guants verds de la Cupol.

dimecres, 14 de gener de 2009

Gènesi - Capítol III: Complot

Aquell no seria un bon dia per Jane. Ella plorà tot el viatge de tornada. Plorava llàgrimes de frustració per Quim. No l'havia pogut salvar, no tornaria a veure els seus ulls blaus intensos. Ja enyorava el ros pentinat militar, la mirada firme i segura... Plorava llàgrimes de ràbia. No li havien permès fer res, quan s'havia disposat a descendir a salvar-lo li havien activat el pilot automàtic, evitant qualsevol moviment seu. Fins hi tot quan estava clar que no podia fer res, no l'havien lliurat d'aquesta mena de gàbia, obligant-la a ser arrossegada fins a Cúrium.



La feren aterrar en un heliport a part, prop de les dependències d'Alk, el cap de Jane. Ella ja començava a veure que alguna cosa no anava correctament, així que s'obligà a calmar el rostre i s'eixugà les llàgrimes. Feu el que el deure li demanà i res més, volia que veiessin què havia estat fent durant la tornada alhora que sabessin que no els permetria veure cap escletxa evident.

Vingueren dos guàrdies uniformats, força imponents, que la conduïren per una xarxa de passadissos fins a un dels despatxos superiors de l'edifici. Allí es creuà amb Alk, que la mirà amb una expressió que es debatia entre la llàstima i la incomprensió. Finalment es trobà tancada al despatx amb dos individus.

Els va reconèixer de seguida. Eren de la Cupol, la policia secreta curiana encarregada dels afers més importants de la seguretat de Cúrium. Eren famosos per dues coses: els seus mètodes sense límits de cap mena – ni morals ni econòmics, disposaven via lliure del govern i accés a tots els seus recursos – i el seu peculiar uniforme. La clàssica bata curiana blanca, posada sobre camisa i corbata, i especialment els guants verds que només ells duien. Tot plegat els donava un caire sinistre. Un d'ells era força alt, i amb una complexitat que faria tremolar al bínkorita més cepat, mentre l'altre era més aviat baix, però no per això menys perillós, ja que per alguna raó Jane notava que era del que s'hauria de preocupar.

L'alt començà a parlar. Es presentà com a Cristão, i presentà al seu petit company – a qui Jane no treia ull de sobre – com a Olhado. Quan li va oferir la mà Jane la mirà amb por, davant el qual ell rigué, admetent que era quelcom usual entre aquells que estaven en una situació com la d'ella. I quina era la seva situació? Cap de bona. Resulta que feia temps que sabien que Hàlnic disposava d'un espia a Cúrium, però el procés per trobar-lo era extremadament complicat. Primer calia anar acotant el cercle, evidentment no li digueren com ho feien, però si que Seleni era el sector on havien anat a parar, i la mina d'Alk com aquella que havien estat investigant últimament. Això els conduí a l'atac a Hàlnic. Només els caps d'Esquadró, juntament amb el comandant Jackt, sabien la destinació de l'atac. I els halnicians s'havien preparat per l'atac, hi havia hagut una filtració.

Tot apuntava clarament als caps de secció, així que Jane, enfadada, els hi ho recordà, tot preguntant-los-hi que tot això que tenia a veure amb ella. La resposta fou clara, li ensenyaren un informe de baixes de la batalla, on sortien tots aquests caps. Desprès caigueren fotografies. Fotografies d'ella i Quim al Zoogàlax, dels entrenaments personals, fins hi tot d'una vegada que havien anat a un restaurant del centre de la capital de Seleni a celebrar un bon votí mergà. Fotografies on un podia fàcilment treure la conclusió de que el que sabia ell fàcilment ho podia saber ella. Fotografies que a Jane no li feren massa gràcia. Com quan, a cua d'ull, li va semblar veure una EM a les mans d'Olhado, abans de perdre el coneixement.



Es despertà quan notà que algú li tapava la boca. Frenètica, s'intentà resistir, però es calmar en veure que l'home que la subjectava no duia guants i tenia un dit creuant-li els llavis, fent-li el gest per dir-li que guardés silenci. Quan creia que ella no parlaria, la deixà anar, així que ella pogué dibuixar-li amb els llavis la pregunta “On soc?”. Com a resposta ell li digué “en un lloc poc segur”, es girà i començà a caminar carrer avall. Jane seguí al seu misteriós acompanyant. Ell era un jove no massa alt, de mirada fosca poc segura, i un nas estranyament tort, tot i que ella encara no havia tingut temps de mirar-lo amb deteniment, no semblava del tipus de persona que destaca entre la multitud.

De seguida se n'adonà que no era en cap ciutat com les que havia vist fins ara. Malgrat el verdós aire contaminat que respirava, aquells suburbis no semblaven propis de Cúrium, amb carrers estrets envoltats d'alts edificis amb aspecte descuidat, fregant la ruïna. Jane hauria pogut contemplar molts d'aquests edificis en el seu llarg trajecte si no fos per l'elevat ritme que duia el seu company, que l'obligava a alternar entre marxa forçada i anar corrents. Per altra banda tingueren la sort de no trobar-se més que amb algun desafortunat captaire somnolent que amb prou feines els hi aixecava la mirada, si és que algun ho feu.

Finalment s'aturaren. El seu company baixà unes escales que duien a una porta a sota del nivell del terra i trucà en una complexa combinació. Poc després li respongueren des de l'altra banda, al qual ell replicà amb una altra complicada successió de cops forts fluixos, pauses llargues i fins hi tot algun cop de peu. La porta s'obrí i ell li feu una senyal dient-li que el seguís, era la primera vegada que demostrava que recordava que ella era allà d'ençà havien marxat del lloc on s'havia despertat. Ella baixà les escales i entrà a l'edifici, fixant-se en una estranya osca en forma de lluna que hi havia a la porta de fusta vermella.



La dona més aviat grassa que els hi havia obert la porta la tancà de seguida que es trobaren a dintre. Després li feu una forta abraçada al jove, tot agraint-li que hagués tornat, mentre ell provava amb totes les seves forces de treure-se-la de sobre. Quasi eufòrica, començà a oferir-los-hi hospitalitat, que Jane acceptà agraïda. Els conduí a una mena de menjador. En el camí l'amfitriona – que Jane acabà descobrint que es deia Clàudia – anà saludant a diferents habitants d'aquell complexe subterrani, els quals la saludaven amb cert respecte, passant després a fer bromes a Vicent – l'acompanyant de Jane – i presentar-se finalment a la nouvinguda.

- Be, suposo que déus tenir un munt de preguntes – començà Clàudia ja assentats en una de les taules del menjador – però has de comprendre que, abans de tot, cal que responguis a una pregunta clau, perquè et tenia la Cupol?

Així que Jane s'empassà temporalment totes les preguntes que li rondaren per el cap i començà a explicar la seva història recent, començant per l'entrenament que havia tingut aquell matí – si no havia estat més d'un dia inconscient – fins a la conversa amb aquella parella de la Cupol. Amb detalls, els explicà la caiguda de Quim i la seva desafortunada desaparició, juntament amb totes les proves que suposadament la incriminaven. Els dos anaven assentin amb regularitat, fent preguntes en punts concrets, i sorprenent-se en els passatges adequats, quan va acabar Vicent prengué la paraula.

- La Cupol t'estava traslladant a una illa a l'Est de Kriptó, és un dels llocs on du aquells captius dels quals no està segura de la culpabilitat per... “extreure-li” la veritat. Nosaltres... tenim la convicció de que les coses s'han de fer d'una altre manera, ja saps, demostrant la culpabilitat, en comptes de la innocència, però les coses són com són, i juguem amb les normes del joc que ens han tocat.

>> Per això t'hem rescatat, perquè tinguis l'oportunitat de demostrar la teva innocència abans de que la Cupol te la tregui a la força. Nosaltres som la lluna vermella, protectors dels desafortunats. Tots nosaltres som fugitius, i tu seràs membre nostre – si hi acceptes – fins que trobis proves suficients per tornar a una vida normal. Llavors no et deixarem estar entre nosaltres: som un grup il·legal, i seria perillós per a tu, però el govern sap el que fem i per això ens deixa relativament via lliure, ja que no tothom és a favor de la Cupol. Mentre estiguis amb nosaltres t'ajudarem en el que faci falta, mentre tu ajudaràs a qui ho necessiti, així és com funcionem.

La conduïren a una habitació compartida, tot i que en aquell moment era buida. Jane s'assegué en un dels 8 llits, el que li digueren que estava lliure, i quan marxaren s'estirà per reflexionar i pair tot el que li acabava de passar. És va adormir tot pensant un pla per lliurar-se'n d'aquesta.

dilluns, 12 de gener de 2009

Gènesi - Capítol II: Caiguda

Estocada, finta, estocada, retirada, finta, estocada. Dues figures ballaven la dansa improvisada més complexa inventada: la lluita d'espases EM. Ella era alta, més del que s'espera d'una curiana qualsevol, duia la llarga cabellera del color del coure polit recollida en una cua, que li queia esquena avall, on l'uniforme d'entrenament deixava endevinar tots els ossos de l'esquena, ja que era mol prima.

Malgrat les espases EM acostumaven a ser eines mortals, sempre s'entrenaven sense armadures quan lluitaven amb elles. De fet, la idea de les EM era precisament la de matar qualsevol cosa que estigués dintre d'una armadura metàl·lica usual: imbuïa un fort corrent elèctric a qualsevol metall proper, torrant circuits i persones per igual. Per això era de les armes més perilloses conegudes i fins hi tot s'havia prohibit formalment el seu ús fora de l'àmbit esportiu. La guerra a Nèmant era una cosa normal, però tots seguien certes normes, qui sabia què podia passar si es començaven a fer servir bombes-N, o EMs?

Els verdosos ulls de Jane brillaren amb un reflex ataronjat quan va veure que el seu rival mostrava una esquerda en la seva defensa. D'un fort cop ascendent el desequilibrà per a continuació tirar-lo al terra d'una estocada a la tíbia. Jane ja estava configurant el següent nivell de simulació quan li arribà un missatge de comandància. S'acostava una nova batalla.



Jane seguia els senyals a la paret que la guiaven cap a l'hangar que tenia assignat. Gris-taronja-gris. No li cediren ni temps a dutxar-se, alguna cosa estranya passava per donar tanta urgència a aquella batalla en concret. Es posà els utensilis de batalla, que funcionaven com un exosquelet, sobre mateix de l'uniforme d'entrenament. Perquè canviar-se si al cap i a la fi dintre d'una Ballesta una armadura poca ajuda li donaria? Sortí dels vestidors directament a l'hangar, on Quim la xiulà quan es creuà amb ella, mirant l'ajustat uniforme que duia, ella li somrigué.

No saberen el seu objectiu fins que no estaven a més de 10 parsecs de Cúrium: Atacaven a un dels Magnats més poderosos d'Hàlnic. Jane coneixia els mètodes defensius dels halnicians. Com que les seves mines eren aèries no es podien aplicar els mateixos mètodes que als boscos de Mergan, i el fet que es poguessin atacar des de qualsevol angle feia inútils les defenses estàtiques, o sigui que canons i morters es movien lliurement sobre plataformes pilotades per experts artillers halnicians. Això obligava a mantenir la flota atacant en constant moviment, buscant angles morts de les defenses alhora que s'intentava distreure la majoria d'elles per evitar que els cobrissin.

Un holograma de comunicació s'obrí a l'esquerra d'Ignuas. Quim parlava davant de tot l'esquadró. “Escolteu-me atentament. Aquesta vegada no hi ha SME, però no per això ens hem de despistar ja que a nosaltres ens tocarà, com sempre, la part més fràgil de la batalla: hem d'atacar directament sobre el generador d'escut, així que continuarà caient la majoria de foc sobre nostre. Cal també que sapigueu que estarem entre la mina i les Alabardes, que dispararan entre nosaltres directament al generador, o sigui que no us desconnecteu ni per un instant de la xarxa central, i si veieu que us heu desconnectat marxeu immediatament de la batalla, sinó les Alabardes no sabran on sou i cap on aneu i us podrien tocar”.

Res els havia preparat per el que van veure en aquella batalla. Sí, els halnicians eren pilots llegendaris, però tampoc s'esperaven veure el que tenien davant. Canons i enormes morters es movien lliurement per l'aire amb una celeritat que negava les lleis físiques més bàsiques. Sempre que disparaven a algun objectiu aquest ja era a un altre lloc, si intentaven preveure el moviment descobrien que, o bé era una finta, o be tenien uns reflexes més enllà del que mai havien imaginat.

L'estratègia de batalla, a priori excessivament arriscada, se'ls va fer llavors evident com l'única amb possibilitats d'èxit: no destruirien mai els canons i morters, però aquests no podrien destruir les Alabardes ja que l'eixam de Ballestes els distorsionava els sensors necessàries per fixar objectius tan llunyans. Així donaven via lliure a aquestes per disparar a l'objectiu estàtic que era el generador d'escut. Quan l'escut caigué les defenses automàticament s'apagaren, ja que en aquella situació eren extremadament vulnerables i acabaven de perdre la major font d'energia. Un seguit de Galeres entraren a la mina i assaltaren els magatzems.



“Jane, Quim, Zach, Lane” El comandant Jackt s'aparegué a la seva esquerra. “Detecto senyals estranyes venint del sud-oest, 26 drad cap avall.” “D'acord” Respongué Quim “Ara anem a comprovar-ho”. Viatjaren entre els núvols seguint la direcció indicada. Els seus sensors no tenien l'abast de la nau de comandància del comandant, així que se'n fiaven sobretot de la seva vista, tot i que la boirina que regnava aquelles alçades no els permetia veure-hi massa. Unes siluetes fosques començaren a dibuixar-se a la distància. Quan més s'acostaven, més clar veien que eren: una flota armada i llesta halniciana dirigint-se directament cap a ells. Com podia haver passat una cosa així? Mai hi havia temps d'armar una flota quan s'avisava d'un atac.

“Sortiu d'aquí! No som rivals per ells, ens desfaran les Galeres com arribin a on són.” “Impossible, encara estan agafant els recursos. Les heu de distreure. Agafeu els esquadrons que necessiteu. Si sabien que vindríem, haurien d'haver arribat abans per aturar-nos.” Jane mirava a l'holograma que representava en Quim, buscant algun signe de rebel·lió enfront aquella decisió suicida. “Que només vinguin les Ballestes, són les naus més maniobrables, a part de ser les úniques amb pilots entrenats per situacions com aquesta.” Jane somrigué. Doncs una mica de moviment de veritat, finalment.

Quim i Jane apagaren els motors, alhora que rotaven les naus enfocant-les directament cap a l'enemic. Anaven a tota velocitat d'esquenes frenant-se només per la fricció del lleuger aire de les alçades, esperant que arribessin els reforços. “No pensis, segueix-me”. I Quim engegà els motors a màxima potència, que el feu anar disparat cap a la formació enemiga. Jane, somrient, feu el mateix. Els enemics es dispersaren, evitant xocar amb ells, i no els dispararen per por de que les naus esclatessin afectant-los. Bona maniobra. Però la preocupació dels halnicians ràpidament es traslladà a l'esquadró que se'ls acostava per davant, així que un cop Quim i Jane havien travessat el núvol de tridents donaren mitja volta i dispararen a discreció. Els reflexos halnicians però, eren tan sorprenents com s'esperaven, així que no encertaren a ningú. Però frenaren la seva marxa, així que compliren el que havien vingut a fer.

En molt poc temps s'ajuntaren els eixams de curians i halnicians. Ballestes i tridents s'entrecreuaven caòticament on el principal objectiu era no veure's atrapat en el foc creuat. Desprès del que els hi semblà una eternitat, reberen una comunicació del comandant Jackt on els deia que les Galeres eren ja en un lloc segur. També ho notaren en els tridents, que devien haver rebut el mateix missatge, ja que es retiraven al saber que ja tot era fora del seu abast.

Descansada, Jane posà el pilot automàtic, que la portava cap a l'espai un altre cop. A la seva dreta es posà Quim, així que ella es girà per saludar-lo. Veguè, però, que del seu motor dret sortia una línia de fum, que anava marcant el camí que feia com molles de pa. Alarmada, contactà amb ell per avisar-lo, però ell la tranquil·litzà dient-li que era una fuita normal i inofensiva. Encara li estava explicant això quan, de cop, el motor explotà, llençant la ballesta en una paràbola que queia i queia i queia...

diumenge, 11 de gener de 2009

Gènesi - Capítol I: Pilot de llegenda

Jane sobrevolava pacíficament els boscos orientals de Mergan, tot remuntant el Duir. El radar continuava sense rebre senyals: encara no els havien detectat, perfecte. Va mirar a la seva esquerra i es va saludar amb Quim, el cap del seu esquadró. Li va somriure, alhora que rebia un missatge de part seva a tot l'esquadró, era el moment.

Sobtadament quaranta ballestes van sortir d'entre els arbres per unir-se a la batalla. Un petit contingent d'Alabardes juntament amb nombroses Sagetes estaven assetjant la mina mergana, però el seu propòsit, almenys de moment, era distreure l'atenció dels canons i els morters. Les ballestes liderades per Quim es dirigiren fugaçment al centre de la batalla: el sistema de mesures electròniques. L'SME impedia que les Alabardes i les Sagetes aconseguissin acostar-se suficientment a la mina per poder-la atacar. Les Ballestes, en canvi, anaven equipades amb un SCME, que les feia invulnerables al seu efecte.

Així que s'acostaren suficientment al SME començaren a disparar amb tot el que tenien: làsers i protons volaven únicament en direcció al dispositiu, mentre que de cop tots els morters començaren a emetre les temudes càrregues d'antimatèria que tan perillosos els feien. Fou una dura batalla, hi ha vegades que un SME simplement resisteix i cal anar a per la mina directament, sense pretendre destruir-lo, però allò no passaria aquell dia. No mentre Quim estigués allà.

Jane es col·locà a la cua del seu mestre. Anaven a realitzar una tàctica que havien assajat durant gnòmons. Era una maniobra perillosa, temerària, a Jane li encantava. Engegà la radio i començà a sobrecarregar els làsers. Quan Quim li feu el senyal, disparà directament al motor de la ballesta del seu cap. En una maniobra virtuosa, esquivà el tret, els làsers s'uniren amb el projectil de protons, més lent, que acabava de llençar, fent una barreja mortal. L'SME no va resistir.

La resta fou bufar i fer ampolles. De seguida les Alabardes pogueren reduir l'escut, mentre Ballestes i Sagetes s'encarregaven d'inutilitzar les defenses. Moltes es podrien reparar, però el que ara interessava era que no poguessin malmetre les galeres que a la senyal de Quim vindrien a endur-se tot el mercuri que poguessin endur-se. Eren quasi vint mil gurs, que de seguida bescanviarien per curi al simagur proper. Un bon atac.



Jane aterrà en una mina al sud de Seleni, prop de la frontera amb Hidrogen. Baixà de la nau contenta per la bona feina feta, i va saludar als pilots que marxaven per fer la segona onada. Ells ja els havien fet la feina dura, ara tocava descansar.

Quim la vingué a buscar, i la invità a un passeig per el Zoogàlax d'Hidrogen, on acabaven de portar una nova criatura de les coves de Radó. Ella, contenta per l'oportunitat, s'hi apuntà de seguida. Així que anaren en el trident que Alk, el propietari de la mina on treballaven, li havia regalat a Quim el Gnòmon anterior. Un cop al Zoogàlax passà el que sempre passava amb Quim, una multitud s'acumulà al seu voltant per demanar-li consell, ajuda, o un simple autògraf. Era normal, en el poc temps que duia al sector, Quim s'havia forjat un bon nom. Era, de llarg, el pilot més famós d'aquell temps, i les seves proeses es començaven a conèixer per tot Cúrium.

Jane sabia quan afortunada era. Ella també havia començat a treballar per Alk recentment, però al contrari que ell, en les proves amb prou feines li donaren el treball de pilot de galera. Ell en canvi destacà des de tan bon punt arribà: es feu pilot de Ballesta de seguida, quan un pilot normal tarda gnòmons en arribar-hi, Jane havia sentit històries dels halnicians i les seves habilitats com a pilots, però dubtava que cap poguès mai comparar-se amb Quim.

Per alguna estranya raó s'havien caigut bé de seguida. En poc temps Quim començà a ensenyar a Jane petits trucs, petites maniobres, i en poc temps ella entrà al principal esquadró de Ballestes, mentre a ell el feien líder. Però sabia quin era el preu que havia de pagar per allò, així que de seguida deixà Quim amb els seus admiradors i marxà a donar una volta per el Zoogàlax. Mentre mirava una serp del frondós planeta Nagasawok un estrany se li acostà. Li demanà caritat, i ella li donà unes monedes. El mirà mentre marxava, fins que va desaparèixer. Semblava preguntar-se perquè encara hi havia persones com aquella.

Keepers

12 brujahs
12 malkv
16 Nosferatus
12 Toreadors
18 Tremeres
12 Ventrues
10 Caitiff
16 Gangrel
O sigui, 108 Vampirs , dels 100 de nous que hi ha als sobres. Sorprenentment, 1 de repetit de cada clan. Casualitat?

42 Masters (Charisma, Jake Washington, Frontal, Archon, The Rack, Wash...)
5 Events (un Unmasking)
9 Combos (3 C/R, 2 M/C i 4 M/C)
32 Reaccions (Eagle Sight i Eyes of Argus destaquen)

49 Accions Simples (Becomming, Embrace, Heard of the city...)
4 Aliats
29 Equipaments (Gema de etrius, Sword of Nuln i la Ankara molen)
19 Polítiques (Un parell de Justicars (Brujah i Nosferatu), Un Justicar Retribution...)
7 retainers (2 Ghouls, i coses frikis com el charnas)
O sigui, 108 accions

33 modificadors (Enkil Cog, Mascara de les 1000 cares (algun dia em vui fer un bon mazo d'això), etc...)
59 Combat

  • 14.6% Masters
  • 1.7% Events
  • 3.1% Combos
  • 11.1% Reaction
  • 37.5% Action
  • 11.5% Modificadors
  • 20.5% Combat

En total, en una caixa, venen 288 cartes i 108 vampirs. No trobaràs més de 2 cartes repetides (Et venen 180 comuns en total, a 5 per sobre, si n'hi ha 100 de diferents no demanis gaire més). I de les rares diuen que un terç per caixa, o sigui que em deuen haver tocat les guais (que em falta de bo, er corazón de niche?).

Resumint, molta cosa, una bona base, pero no, no regalen monzón de cartes bones i no, no benen tantes comuns com la gen acostuma a pensar. Bona nit.


Ah, i bon any nou.

Quanta formalitat....

Si, que no em don la gana de dir aquestes coses de bones a primeres, pero ja que hi som, farem una llista de possibles candidats a propòsits a fer aquest any:
  • Acabar algun fanfic inacabat
  • Acabar com a mínim un dels 2 jocs que faig (preferentment, RLIED: City)
  • Moure'm i anar d'Erasmus (encara que sigui el 2n semestre del curs vinent, conta com a propòsit
  • Acabar Dune per segona vegada (la saga sencera original)
Diria que amb això n'hauria d'haver-hi prou. Qui sap si en faré algun...

Això és trampa, el Dune ja te l'has acabat!

Si, però va ser ahir, oi? I ahir era 2009, oi? Doncs entra :D

¬¬U