dilluns, 12 de gener de 2009

Gènesi - Capítol II: Caiguda

Estocada, finta, estocada, retirada, finta, estocada. Dues figures ballaven la dansa improvisada més complexa inventada: la lluita d'espases EM. Ella era alta, més del que s'espera d'una curiana qualsevol, duia la llarga cabellera del color del coure polit recollida en una cua, que li queia esquena avall, on l'uniforme d'entrenament deixava endevinar tots els ossos de l'esquena, ja que era mol prima.

Malgrat les espases EM acostumaven a ser eines mortals, sempre s'entrenaven sense armadures quan lluitaven amb elles. De fet, la idea de les EM era precisament la de matar qualsevol cosa que estigués dintre d'una armadura metàl·lica usual: imbuïa un fort corrent elèctric a qualsevol metall proper, torrant circuits i persones per igual. Per això era de les armes més perilloses conegudes i fins hi tot s'havia prohibit formalment el seu ús fora de l'àmbit esportiu. La guerra a Nèmant era una cosa normal, però tots seguien certes normes, qui sabia què podia passar si es començaven a fer servir bombes-N, o EMs?

Els verdosos ulls de Jane brillaren amb un reflex ataronjat quan va veure que el seu rival mostrava una esquerda en la seva defensa. D'un fort cop ascendent el desequilibrà per a continuació tirar-lo al terra d'una estocada a la tíbia. Jane ja estava configurant el següent nivell de simulació quan li arribà un missatge de comandància. S'acostava una nova batalla.



Jane seguia els senyals a la paret que la guiaven cap a l'hangar que tenia assignat. Gris-taronja-gris. No li cediren ni temps a dutxar-se, alguna cosa estranya passava per donar tanta urgència a aquella batalla en concret. Es posà els utensilis de batalla, que funcionaven com un exosquelet, sobre mateix de l'uniforme d'entrenament. Perquè canviar-se si al cap i a la fi dintre d'una Ballesta una armadura poca ajuda li donaria? Sortí dels vestidors directament a l'hangar, on Quim la xiulà quan es creuà amb ella, mirant l'ajustat uniforme que duia, ella li somrigué.

No saberen el seu objectiu fins que no estaven a més de 10 parsecs de Cúrium: Atacaven a un dels Magnats més poderosos d'Hàlnic. Jane coneixia els mètodes defensius dels halnicians. Com que les seves mines eren aèries no es podien aplicar els mateixos mètodes que als boscos de Mergan, i el fet que es poguessin atacar des de qualsevol angle feia inútils les defenses estàtiques, o sigui que canons i morters es movien lliurement sobre plataformes pilotades per experts artillers halnicians. Això obligava a mantenir la flota atacant en constant moviment, buscant angles morts de les defenses alhora que s'intentava distreure la majoria d'elles per evitar que els cobrissin.

Un holograma de comunicació s'obrí a l'esquerra d'Ignuas. Quim parlava davant de tot l'esquadró. “Escolteu-me atentament. Aquesta vegada no hi ha SME, però no per això ens hem de despistar ja que a nosaltres ens tocarà, com sempre, la part més fràgil de la batalla: hem d'atacar directament sobre el generador d'escut, així que continuarà caient la majoria de foc sobre nostre. Cal també que sapigueu que estarem entre la mina i les Alabardes, que dispararan entre nosaltres directament al generador, o sigui que no us desconnecteu ni per un instant de la xarxa central, i si veieu que us heu desconnectat marxeu immediatament de la batalla, sinó les Alabardes no sabran on sou i cap on aneu i us podrien tocar”.

Res els havia preparat per el que van veure en aquella batalla. Sí, els halnicians eren pilots llegendaris, però tampoc s'esperaven veure el que tenien davant. Canons i enormes morters es movien lliurement per l'aire amb una celeritat que negava les lleis físiques més bàsiques. Sempre que disparaven a algun objectiu aquest ja era a un altre lloc, si intentaven preveure el moviment descobrien que, o bé era una finta, o be tenien uns reflexes més enllà del que mai havien imaginat.

L'estratègia de batalla, a priori excessivament arriscada, se'ls va fer llavors evident com l'única amb possibilitats d'èxit: no destruirien mai els canons i morters, però aquests no podrien destruir les Alabardes ja que l'eixam de Ballestes els distorsionava els sensors necessàries per fixar objectius tan llunyans. Així donaven via lliure a aquestes per disparar a l'objectiu estàtic que era el generador d'escut. Quan l'escut caigué les defenses automàticament s'apagaren, ja que en aquella situació eren extremadament vulnerables i acabaven de perdre la major font d'energia. Un seguit de Galeres entraren a la mina i assaltaren els magatzems.



“Jane, Quim, Zach, Lane” El comandant Jackt s'aparegué a la seva esquerra. “Detecto senyals estranyes venint del sud-oest, 26 drad cap avall.” “D'acord” Respongué Quim “Ara anem a comprovar-ho”. Viatjaren entre els núvols seguint la direcció indicada. Els seus sensors no tenien l'abast de la nau de comandància del comandant, així que se'n fiaven sobretot de la seva vista, tot i que la boirina que regnava aquelles alçades no els permetia veure-hi massa. Unes siluetes fosques començaren a dibuixar-se a la distància. Quan més s'acostaven, més clar veien que eren: una flota armada i llesta halniciana dirigint-se directament cap a ells. Com podia haver passat una cosa així? Mai hi havia temps d'armar una flota quan s'avisava d'un atac.

“Sortiu d'aquí! No som rivals per ells, ens desfaran les Galeres com arribin a on són.” “Impossible, encara estan agafant els recursos. Les heu de distreure. Agafeu els esquadrons que necessiteu. Si sabien que vindríem, haurien d'haver arribat abans per aturar-nos.” Jane mirava a l'holograma que representava en Quim, buscant algun signe de rebel·lió enfront aquella decisió suicida. “Que només vinguin les Ballestes, són les naus més maniobrables, a part de ser les úniques amb pilots entrenats per situacions com aquesta.” Jane somrigué. Doncs una mica de moviment de veritat, finalment.

Quim i Jane apagaren els motors, alhora que rotaven les naus enfocant-les directament cap a l'enemic. Anaven a tota velocitat d'esquenes frenant-se només per la fricció del lleuger aire de les alçades, esperant que arribessin els reforços. “No pensis, segueix-me”. I Quim engegà els motors a màxima potència, que el feu anar disparat cap a la formació enemiga. Jane, somrient, feu el mateix. Els enemics es dispersaren, evitant xocar amb ells, i no els dispararen per por de que les naus esclatessin afectant-los. Bona maniobra. Però la preocupació dels halnicians ràpidament es traslladà a l'esquadró que se'ls acostava per davant, així que un cop Quim i Jane havien travessat el núvol de tridents donaren mitja volta i dispararen a discreció. Els reflexos halnicians però, eren tan sorprenents com s'esperaven, així que no encertaren a ningú. Però frenaren la seva marxa, així que compliren el que havien vingut a fer.

En molt poc temps s'ajuntaren els eixams de curians i halnicians. Ballestes i tridents s'entrecreuaven caòticament on el principal objectiu era no veure's atrapat en el foc creuat. Desprès del que els hi semblà una eternitat, reberen una comunicació del comandant Jackt on els deia que les Galeres eren ja en un lloc segur. També ho notaren en els tridents, que devien haver rebut el mateix missatge, ja que es retiraven al saber que ja tot era fora del seu abast.

Descansada, Jane posà el pilot automàtic, que la portava cap a l'espai un altre cop. A la seva dreta es posà Quim, així que ella es girà per saludar-lo. Veguè, però, que del seu motor dret sortia una línia de fum, que anava marcant el camí que feia com molles de pa. Alarmada, contactà amb ell per avisar-lo, però ell la tranquil·litzà dient-li que era una fuita normal i inofensiva. Encara li estava explicant això quan, de cop, el motor explotà, llençant la ballesta en una paràbola que queia i queia i queia...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada